“Alguns festivals ens deien que no seleccionaven, no per una qüestió de qualitat, sinó per una qüestió de temàtica”

Marta Arjona Blasco

Marta Arjona Blasco, productora i directora

Parlem amb Marta Arjona Blasco, productora i cineasta, guanyadora del premi del públic en Dona’m Cine V amb el curt ‘Memòria de les oblidades’.

El món de Marta sempre ha girat entorn de la imatge i el moviment, envoltant-se de dansa des dels dos anys i amb una càmera penjada al coll des dels 4. Es va graduar en Comunicació Audiovisual i Periodisme i dirigeix DansPXL, productora audiovisual i fotogràfica especialitzada en dansa i arts escèniques focalitzant-nos en la creació de curts de dansa i especialment a explicar històries de memòria i dones.

Els seus projectes han donat la volta al món sent premiats i seleccionats en diferents festivals internacionals.

Marta, és un plaer que siguis aquí amb nosaltres. Per a començar, explica’ns una mica qui ets i la teva trajectòria en el món del cinema.

Em dic Marta Arjona Blasco i des de l’any 2014 aproximadament em dedico, entre moltes altres coses, a crear curtmetratges narrats a través de la dansa. Al llarg d’aquests anys he trobat el meu camí a explicar històries de memòria i dones.

Ho fem des de DansPXL, productora que dirigeixo juntament amb la meva mare, Maite Blasco. I en el 2021, si no m’equivoco, vam guanyar el premi del públic de Dona’m Cine amb el nostre curt Memòria de les oblidades.

Quina és la història que narra el curt Memòria de les oblidades i com va sorgir la idea de fer-ho?

Memòria de les oblidades és un curt que narra la història de les dones que van morir en el convent/presó de les Oblates de Tarragona durant la Guerra Civil espanyola en la postguerra. Aquest curt sorgeix perquè descobrim l’espectacle de dansa que la companyia tarragonina La Imperfecta, i dirigit per Raquel Rodríguez, havia creat sobre aquesta història que al seu torn estava basada en un llibre que va escriure Tecla Martorell.

Això és una història real que Tecla la va documentar i és l’únic document que existeix sobre aquestes dones, en concret, de la qual a més també hi ha una obra teatral. És a dir, sumem a l’obra de teatre, al llibre i a l’espectacle de dansa el curtmetratge.

Tal com has comentat, és amb el curt de Memòries de les oblidades que vau guanyar el premi del públic de la V edició de Dona’m Cine. Com va ser la teva experiència en el festival? Què va significar per a tu per ser aquí?

Una de les coses més boniques va ser el fet que, durant els mesos en què va estar el curt en línia ens va brindar l’oportunitat que més gent el pogués veure, més gent pogués conèixer el nostre treball, ens sorgissin també altres oportunitats i poder tenir aquest feedback directe de manar-l’hi a la gent i que et diguessin Ostres, que fanfarró, aquesta història no la coneixia!

A més, anàvem entrant en la pàgina de Dona’m Cine i anàvem veient els comentaris de gent que no coneixíem i això també va ser molt enriquidor. Fins i tot record que van comentar un parell de persones que van dir: jo vaig tenir família en les oblates. I clar, això és una part molt bonica del procés, el retorn social.

De quina manera creus que Dona’m Cinema contribueix al cinema feminista i a visibilitzar a les dones directores i cineastes?

En qualsevol sector és molt difícil obrir-se portes, però jo crec que al cinema encara ho és més, i parlant a vegades amb companyes ens diuen que costa trobar paritat en els festivals de cinema, que hi hagi un 50/50 de curts dirigits per dones.

Crec el fet de voler històries dirigides per dones és un gran quin i és una gran oportunitat, per descomptat. I per l’altre costat, les històries de dones moltes vegades són silenciades i són oblidades. De fet, un dels nostres curts va per aquí el missatge.

A vegades sembla que queden en l’oblit que no se’ls vol donar suficient visibilitat. Llavors, és necessari comptar amb plataformes com aquesta, necessari i imprescindible per a poder donar visibilitat tant als teus propis projectes com a les històries que expliques. I més quan són històries reals.

En la teva trajectòria de cinema has comentat que et dediques a fer als curts narrant-los a través de la dansa. Com és el procés de triar les temàtiques, de treballar-les i de desenvolupar-les?

Aquest procés és diferent en cada cas perquè, per exemple, en Memòria de les oblidades partíem d’alguna cosa que ja estava creat, que en aquest cas era tant el llibre com l’espectacle de dansa. En aquest cas era una adaptació del que ja està creat per a la pantalla.

En altres casos, per exemple, com en dos dels nostres projectes més recents, partim de dues històries reals de Valls, d’on nosaltres som, que a través de molta documentació hem adaptat a la pantalla i hem buscat la manera de donar-li dansa, de donar-li moviment. En l’altre curt que tenim, partim d’un poema escrit per una dona, que ens ha donat tot l’eix de la història.

Cada projecte és diferent, però sobretot sempre el que intentem, i més en tractar històries tan personals i profundes, és que hi hagi un procés de documentació molt precís, molt detallat.

Com incorpores en tot aquest procés els valors feministes?

Intentant donar força al paper de la dona. T’ho poso amb un exemple amb el nostre projecte més nou que esperem que pugueu tenir en *Dona’m Cinema enguany. És sobre sobre Dolors Vives *Rodon, ella va ser la segona dona a Catalunya a obtenir el títol de pilot d’aviació en els anys 30.

Només amb això és com *Wow. Només el fet de posar a una dona en la pantalla vestida amb un mico d’aviadora, un casc i el mocador ja et dona una força increïble, i no és la mateixa força que té aquesta imatge que la que tindria un home que seria la més habitual.

També juguem molt amb imatges d’ella mirant directament a cambra. Hi ha molts plans de nas cap amunt, molta força dels ulls, de les mirades. També juguem amb un grafiti lila que posava, l les dones fem història. Intentem jugar amb tota una sèrie de petits detalls que juguen a donar-li força.

També un dels punts importants dels nostres treballs és que el 80% 90% de l’equip està format per dones, tant davant com darrere de la cambra, i això és molt important.

Quines dificultats tens o has tingut com a dona, productora i directora que a més et dediques a fer un cinema no mainstream?

Personalment el meu principal problema és sempre el mateix, i és que a part de ser dona tinc cara de nena i hi ha molta gent que a vegades em pren com la becària i em costa moltes vegades que em prenguin de debò, i és una mica complicat.

D’altra banda, amb les nostres produccions, a vegades toquem temes que no són agradables, com per exemple amb Memòria de les oblidades, que parlem d’una història, desconeguda i amagada, que es va descobrir per casualitat, i en alguns festivals ens deien que no seleccionaven, no per una qüestió de qualitat, sinó per una qüestió de temàtica. És a dir, censura pura i dura en el segle XXI.

El fet de tocar aquest tipus de temes a vegades no és agradable i no sempre agrada. En aquest cas, en el cas de Dolors, el curt nou que et comentava, no crec que ens trobem cap problema pel fet de donar visibilitat a la figura de Dolors, però si que fem una mica de denúncia i reivindicació del fet que… t’ho diré amb una frase del curt que diu “Dolors era una més de tantes milers d’històries de dones de la Guerra Civil espanyola que van ser oblidades per la història i pels historiadors” Fins a quin punt és fàcil i agradable visibilitzar això quan és una realitat pura i dura? Són coses que a vegades costen i a vegades són, entre cometes, censurades.

Quina és la teva perspectiva sobre l’evolució del cinema feminista? Com creus que s’anirà desenvolupant en els pròxims anys?

Crec que cada vegada s’està donant més visibilitat al cinema fet per dones. També és veritat que hi ha dues associacions molt potents a Espanya que són Cim i Dons *Visuals que estan intentant lluitar per donar visibilitat a tot això.

També s’està lluitant per fer projectes de paritat, d’equitat dins del govern, és a dir, s’està treballant, encara que potser encara no es veu. Crec que hi ha molts temes de dones als quals donar visibilitat, no simplement dues. Per exemple, recordo un llarg que ens trobem en un festival, que el tema era tan simple com un restaurant familiar que sempre havia estat portat per homes, on estaven les dones era la reivindicació. Hi ha moltes històries que reivindicar i hi ha moltes històries que explicar.

Espero que al llarg dels anys siguin temes que cada vegada vagin prenent més importància al cinema i que a poc a poc es vagin obrint portes a històries com aquestes. Sí que és veritat que, en el panorama més independent, vas veient a treballs com aquest.

Estic recordant un altre curt que vam veure en un festival que es titulava El vestit de núvia i era un monòleg d’una dona que havia estat maltractada. Era el dia de les noces de la seva de la seva neta i feia tota la reflexió del que ella havia viscut. Fa uns anys hauria estat impossible veure un curt amb aquesta temàtica.

Crec que a poc a poc, en el terreny independent, en festivals, sí que s’està donant visibilitat a aquests temes. Costa, i moltes vegades cau en molts estereotips, però espero que a poc a poc a les sales de cinema es vagin veient més i més històries.

A part del curt de Dolors, Quins altres projectes tens al cap o estàs treballant ara mateix?

Tenim un altre curt que preestrenem aquest mes de setembre que es diu Vent Afable, que és el que et comentava que naixia a través d’un poema, que és d’una jove que amb inquietuds que no es vol quedar simplement amb el superficial, amb el que li ensenyen en classe, sinó que vol anar més enllà i comença a pensar i investigar sobre què va passar amb les dones en la Guerra Civil espanyola.

Llavors dona amb un poema i ella balla sobre poema i reflexiona sobre aquest poema que va sobre una mare que vol protegir el seu fill durant un bombardeig. És molt emotiu i va molt dirigit a la gent jove, al fet que al fet que investiguin i al fet que vagin més enllà.

I d’altra banda, tenim en(RE)cordar que ja té un any i és una història en clau local sobre Rosa Barrufet. D’una banda ella treballa en un ofici en perill d’extinció, que és el de encordar cadires de manera manual, però altra té una història personal i familiar molt concreta, ja que el seu pare va tenir un accident molt greu fent castells.

És la història de la seva vida i de com acaba dedicant-se a això. Hem fet un bon recorregut per festivals i entre ells hem tingut una selecció en un festival *calificatorio per a premis Goya.

Per a acabar, quina pel·lícula, curt o sèrie feminista t’ha inspirat?

Aquest curt que et comentava que es deia El vestit de núvia de l’àvia, reflexionant amb la imatge del vestit de núvia penjat, sobre el maltractament que havia sofert a través dels anys. Més que inspirar-me em va arribar molt i em va transmetre moltes coses, i em va fer pensar que hi ha moltes històries que contar, que explicar.

També és veritat que Barbie té un rerefons que igual es podia haver explotat una mica més. Té un rerefons feminista amb molt a dir, que les dones també poden tenir presència en càrrecs importants i que un món així doncs igual podria ser possible.

Marta, moltíssimes gràcies per aquesta entrevista i molta sort amb tots els projectes.

MÁS NOTICIAS

MÉS NOTÍCIES